El límits, un repte necessari

Sembla que en la societat on vivim posar límits és obligatori, ens diuen que és la norma número de la pràctica de l’educació conscient i del creixement personal, però a que es deu aquesta necessitat? Com s’ho feien els nostres pares i mestres sense aquests consells tant savis per sobreviure en un món sense tants llibres d’autoajuda ni perfils d’instagram que ens diuen el que hem de fer?

Així doncs hi ha un component social molt important, temps enrere no es qüestionava l’autoritat d’un pare o d’un mestre, però sovint s’exercia des d’un punt de vista violent, masclista i sense tenir en compte el sentiments de l’altre; sense escoltar ni validar opinions. Avui en dia estem en un altre context, trobar inconvenients i punts de millora no ha de convertir-se en una enyorança cap a temps passats.

Models establerts

Quan parlem de límits, també és útil tenir present els diferents tipus de criança. Sovint es contraposen models més autoritaris amb d’altres de més permissius, però en realitat cap extrem no dona resposta a les necessitats dels infants. La manca de límits clars pot generar tanta inseguretat com un excés de control, ja que els infants necessiten referents estables per entendre el món i situar-s’hi amb confiança.

De fet, fins i tot en enfocaments educatius que sovint s’etiqueten com a molt lliures o permissius es posa l’accent en la necessitat de límits. Un exemple és la pedagogia Waldorf, que tot i la seva fama de flexibilitat, defensa la importància d’un entorn estructurat, amb adults que ofereixin límits clars, coherents i sostinguts en el temps. No com una imposició, sinó com una forma d’acompanyament que dona seguretat i afavoreix el desenvolupament emocional.

Cal definir quina és la fina línia entre deixar que la persona aprengui a partir de les seves pròpies experiències o que aprengui a partir d’allò que està permès o no. Aquí és on rau el paper del docent, dels pares, dels adults. En definitiva definir límits és definir el nostre rol, és posicionar-nos en un entorn i decidir qui du el timó, qui és el responsable final.

L’educació conscient en cap moment ha de renunciar a l’autoritat (cal diferenciar de l’autoritarisme). L’autoritat és guanya amb el respecte envers a qui t’estimes, qui et cuida i et procura bé i això es fa posant límits, siguem clars, a vegades podrem dir: Vols dir?, però d’altres direm No!, contundent i clar.

Bones pràctiques

Ara bé, com ho farem? doncs cal establir els límits quan la nostra calma ens ho permet, no sols quan ens bull la sang. Així mateix hem d’entendre que a ningú li agrada rebre’ls, per tant cal respectar el moment de l’infant o adolescent. Si està enfadat, no serà el moment de fer raonar a ningú, si n’hem parlat abans en fem referència, però si no és així, esperem que torni la pau (la seva i la nostra) per buscar el moment adequat.

Ens podem ajudar de molts suports per posar els límits, dependrà de l’entorn (escolar, familiar) i de l’infant, però hi ha un munt de recursos que ens poden ajudar. Tots aquells que siguin visuals millor, pensem doncs en com ens posen els límits a nosaltres (senyals de transit, barreres de pas, indicadors pel carrer…).

Tanmateix un del reptes quan establim límits és sentir-nos validats, creure’ns de debò que som els pares o les mares i que forma part de la nostra responsabilitat.

En el cas dels mestres, cal repetir-nos constantment que ens paguen per posar límits, és part de la nostra feina i nosaltres l’hem triat. Si algunes famílies no ens ajuden, si no ens sentim recolzats per institucions, protocols o sistemes educatius, mai hem perdre el nord i deixar que ens esborroni l’arrel del nostre deure, procurar el millor pels alumnes, però protegint sempre la nostra integritat; som tant mereixedors de respecte com els alumnes, com qualsevol altre persona.

Per saber-ne més